Enkrakminen

2010-10-03T21:50:00.002+02:00

Espero que arribi un missatge o que obri el meu fill la porta. Se'm posa la boca torta, quan estic sola.
M'acompanya el Vic Godard i somric.
I si encara no, sempre resta posar els "Sex Pistols".

AGOST

2010-08-09T12:44:00.005+02:00

a Lorca

El verd
de la verdura;
la verdor
del puré
-no ho seré,
de poruc...
cap mig cuc-.

El verd
del fum;
l'olor
del verd
sempre
em perd
sempre
em troba
damunt
a sota
la roba
o en les orbes
reflectides
en els coves
o en les fotos
que fa
ma cosineta,
la nineta.

Les energies
amb les tecnologies
no s'expliquen,
ni repiquen
les campanes
dins el mar.

El verd
de les mongetes
tendres,
l'estimo
com Lorca
-cap eixorca nit-.
Al pit,
els poetes
i els amics,
al cor.

L'ANELL RETROBAT

2010-07-31T19:01:00.003+02:00

Camines per carreons
poc lluminosos:
perds l'anell.

Deixes que entri
el sol
a la teva cambra.

Surts
a l'encontre
d'uns amics.

Trobes l'anell
i te'l poses.

El bambú et somriu.
Agafes un llapis
el paper terriblement blanc.

Les paraules trenquen aigües
i floreixen els rosers.

Camí de les rutes amigues

2010-07-27T19:20:00.020+02:00

al diamant i al satie

L'amiga
la força amiga
cap formiga.
Ni Salvat
ni atzucac
sinó la dels nou anys.
T'ho has d'anar inventant
tot a cada instant.

L'amiga
la força amiga
visita el teu cor
li ensenyes ta casa
li truques
i ho vol.

L'amiga
la força amiga
que no fuig
quan se la crida
per mitjà dels rierols
que s'han convertit
en corrent.

I encara existeix la veu.

Búsqueda

2010-02-28T17:50:00.002+01:00

Azulejar
las tinieblas
para no percibir
la oscuridad.

Correr
con esfuerzo
entre los campos
para no claudicar.

Curvar
las rectas
para no estrellarse
contra el muro final.

Empecinarse
en avanzar
entre los campos
sin saber encontrar el mar.

Vislumbrar
aguas cambiantes:
contigo, río,
maravillosamente
puedo andar.

L'eternitat

2010-01-22T17:57:00.004+01:00

Cau l’aigua

com encenalls d’un llac

engolits per núvols transparents.

Els vianants

avancen per congosts

i els soldats de la cultura

trepitgen els gorgs.

És el mateix gel líquid

que mullava els arameus.

És el preuat suc dels pagesos

que acarona les llambordes,

que havien estat petjades de beduïns.

Les noces entre el cel i la terra

agermanen els paraigües i les cadires de rodes.

Queden lluny les sirenes

no creades per Magritte.

L’efusió deixa xops

els marquesos, els ducs, els comtes i els patricis.

L’efusió deixa xops

els miserables, els pelacanyes,

els mendicants i els captaires.

És la mateixa pluja

dels cavernícoles, els troglodites,

els del segle XXI

i els que estan a l’atur

i xoquen amb un mur.

Eterna vena de la terra

que venint del cel

l’objectiu mai no erra.

Com diu Josep Carner:

Plou a totes les estacions de França

i el poeta es mulla

sense recança.

EL ARTISTA

2009-11-04T23:11:00.005+01:00

Habían espiado con respeto su sueño y descubrieron que no solamente era su indescifrabe fuente de inspiración, sino que eran capítulos desordenados de su propia vida, insondable, taciturna y frágil, que sólo alcanzaba plenitud en el sueño. Cuando el artista lo moldeaba con adjetivos, adverbios, sustantivos, metáforas, comparaciones, hipérboles o epítetos, el sueño alcanzaba una realidad literaria, es decir, palpable.

PISA

2009-10-18T21:28:00.004+02:00

Avions massificats

plens de joves rimats.

Països ja coneguts

però ara deglotits

instant a instant.

Els somriures

l'esperança

lluiten amb

la desorganització

-mai recança-.

El contacte d'un genoll

i les llums llunyanes.

El món dels somnis

val gairebé tant com

la passió.

És cert que no somnien

els morts?

CONFESIÓN

2009-06-28T17:07:00.002+02:00

La magia de los almendros,

en el abismo, pueblos,

valles indecisos y coronados de amapolas,

árboles anclados en los topónimos.

Belleza en los castaños, naranjos,

caquis, limoneros, higueras, castaños…

Fantasmas de visigodos, de romanos

beben en la gastada taberna.

Áspera y fuerte, la tierra de las Alpujarras

resiste contra viento y sequeral.

¡Qué fuerza en cada matorral!

¡Qué luz en las cumbres nevadas!

Yo nunca he estado, en las Alpujarras.

FUEGO

2009-05-01T21:23:00.012+02:00

Sonó el teléfono adormecedor, tembloroso. Sonia le mostró su herida hermosa y soleada. Jon se extrañó pero dedicó una amplia sonrisa a su pareja. Ella mostraba una vidriosa imagen invisible.
Lejos se escuchaba la ciega guerra inexistente. Se olía una luz oscura, tenebrosa. Las inválidas esclavas flores del jardín eran de color rojizo polar. Sin embargo, ellos nunca salían a pasear. Se entretuvieron, divirtiéndose además, con un libro saltarín y demoníaco.
Se produjo un incendio purificador vital. Se distinguía el cabello de Sonia, enamoradizo e huidizo. Llegó la despedida, espantadiza, enigmática. Segundos más tarde la muerte, amada y conocida; Jon dejó escapar su vida cerrada en su puño. Abrió la mano. Sonia era la mujer negra asesina.

CANT

2009-04-19T13:09:00.001+02:00

Les cases, el riu,

Girona,

El cor acompanyat

de la millor companyia.

Els ofecs i la tos

desapareixen

en veure

la fortalesa

del mag.

Les cases, el riu

que s’enduu

maragdes i sirenes

esperances i tragèdies

vida, mort

tot avall.

Mes l’ànim

puja amunt

en veure

la fortalesa

del mag.

2009-04-02T22:24:00.002+02:00

PERSECUCIÓN

A Jesús Lizano

Conquistó su albedrío

el mundo transformado en río

le arrebató su periquito impertinente

y el caracol que no respiraba bien.

Cargaba la humanidad sobre sus espaldas:

cadáveres, soldados, usureros,

realidad y belleza.

No era humano ni divino

pero lo perseguía

sin descanso, sin oración

con una magnífica canción

que penetraba en sus oidos

para no abandonarle ni un segundo.

¡Un doctor Hyde en libertad!

Sin azares ni abrazos

sólo con una magnífica canción

Se volvía loco con la canción:

su quimera era hallar el silencio

¡Cómo se le multiplicaban los mundos!

Con el paso del tiempo

descubrió que no podía vivir sin esa canción.

SORRA

2009-03-20T19:23:00.005+01:00

A Araceli Esteves

El mar

decorat d'atzavares

acarona la sorre

les petjades.

De qui ha estat l'embranzida?

No te n'has de refiar?

Elogis i clams

per no estar sol.

Engrescar-se

transcriure'n el significat

el taló de fons

obscur i real

com només ho és la crueltat

de saber que les petjades

són d'ell mateix.

SENCILLEZ

2009-03-13T11:29:00.003+01:00

Desnuda eres tan simple

que sonrío como un niño

con un globo comprado en una feria.

Desnuda eres tan simple

que lloro como un animal

enjaulado sin espacio para moverse.

Desnuda eres tan simple

que salto de alegría

como si mi cuerpo fuera volátil.

Desnuda eres tan simple

que huyo como hojarasca

a la que persigue el viento.

Desnuda eres tan simple,

pero te empeñas en vestirte

de sarcasmo y de mentira.

TAMPOC NINGÚ NO SABRIA EL MEU DESTÍ

2009-02-28T21:40:00.002+01:00

Pujar a trens sense parades

seure entremig de pagesos

que duen cistelles

amb pollastres vius,

fixar la mirada

en un cantant d'òpera,

demanar-li una cigarreta

mentre aquest t'amaga

que ja té xicota.

Gent que escriu

a altra gent

buscant l'ideal,

reflectint

la impossibilitat

de trobar-lo

fora de les paraules.

AULLIDO

2009-02-20T19:49:00.002+01:00

a A.Pizarnik

Un silencio

gritado en cementerios

donde románticos muertos

pasean sus delirios

al lado de bellas damas

que desconocen

el horror

de la verdad.

Un silencio

gritado en calles polvorientas

donde niños vivos

pasean sus bicicletas rotas

que ignoran

la alegría

de la entereza.

Hubiese querido más que esto

y a la vez nada.

LA VENUS DEL PARC

2009-02-12T01:08:00.003+01:00

No podia aplaudir l’arribada d’un nou dia, ni tan sols dibuixar un somriure o refregar-se els ulls per desfer-se de la son o aclucar-los perquè el sol del migdia no els fes vessar llàgrimes, com passa sempre amb els ulls clars. No aconseguia de córrer amb els peus nus per la gespa del parc: entre les parelles que hi passejaven amorosides, entre la cridòria de la quitxalla, els plataners salvats de llur extinció, els vellets que prenien el sol, la noia que llegia assedegada i àvida un llibre el títol del qual no podia llegir i els gossos que bordaven eixerits passejant els seus amos.
Però cada dia podia sentir com ningú l’aire fresc als pits i entre les cuixes.

PREGÀRIA

2009-02-09T00:08:00.002+01:00

Silenci.

Cabells blancs.

De lliri i ciri

perfum brillant.

L'encant del moviment

del ventall.

La mort

no m'és rara.

No em deixis morir

encara.

VIAJE ASTRAL

2009-02-01T23:06:00.005+01:00

Al salir a la calle, fragmentos de pintura eran el paisaje. El cielo, lleno de hombres con bombines negros que viajaban por lienzos expresionistas que se fundían con los surrealistas, estaba salpicado por nubecillas grises que se hacían más nítidas al chocar con rosas pálidos que se juntaban con el cielo verdadero. Cada vez me sentía más ligero. El cuerpo no me pesaba y todo yo era esperanza, ávido de seguir andando por aquel paisaje. No me sorprendió encontrar a un anciano de larga barba blanca esperando mi pregunta:
-¿Qué puedo hacer para seguir estando tan bien como hasta ahora?
-Pues…seguir haciendo las cosas como las estás haciendo ahora.
Al volver a casa y entrar en mi cuerpo, tumbado en el sofá, le dije al señor del bombín negro que estaba sentado a mi lado que jamás olvidaría este sueño.

VIATGE

2009-01-26T22:37:00.003+01:00

Li semblava

que no tornaria mai

a somriure:

que la vida

era tensa i avorrida.

Els colors

havien deixat d'existir

per a ell.

Les olors

ja no eren

de mel

de confitura.

Els paisatges

mirífics

se li instal.laven

rebels

al cervell.

La pluja

ja no era palpable,

el vent

no li acaronava

els cabells.

De sobte,

un crit de gat negre

li esclatà al cervell

i va tornar

a la realitat.

DIETARIO

2009-01-22T18:04:00.002+01:00

En los vacíos
de los lunares...
En las migas
da pan...
veo
el paso del día.

Volver del trabajo
con los amigos,
chunas
con el abanico abierto
recientes
-no son como
los que te enseñan
los dientes
que no te deponen-
sonrientes
empañan tu cristal
de aliento.

A lo lejos
ves un destello endiosado
seguiremos con él,
que todo el universo
cabe en una tarde
sin veneno
sin sueño
sin doliente.

O VE AGONIA O VE MORT

2009-01-19T00:11:00.000+01:00

On seria si no haguessis vingut?

Pel món enderrocant tota frontera

o arraulida en un llit mirant enrera.

Ja vist, no sento cap altre llagut.

Sense tu ni feliç ni infeliç era;

ara ja mai no em deixa el negre hàbit.

I el sol, que no té cor, m'observa impàvid.

La lluna, de dol, sap el que m'espera.

O és que sóc jo qui pot triar, ufana,

de sang bategada pel cor, ben roja,

omplir-me i així no morir de gana

o amb el reg de bilis negre esquinçar-me

i reclamar la mort per ser tan boja

de desitjar-te fins a rompre'm l'arma.

arma=ànima

CHARCO

2009-01-14T18:37:00.000+01:00

Mientras la mayor parte de componentes del grupo humano que habitaba, forzosamente, en la casa de la paranoia se faltaba al respeto de un modo escandaloso, un hombre y una mujer compartian un trozo de presente: la manzana que llenaba de verdor toda la habitación, el señor con bombín que mira como el espejo le refleja la nuca, el peine erecto en la cama y la sirena sobrerreal.

TESTIMONIO

2009-01-11T22:25:00.000+01:00

Coleccionaba en el móvil las fotografías de los coños de las chicas que conseguía poner de cuatro patas. Esto le ayudaba a soportar la infelicidad que le producía el trabajo. El día que perdió el móvil se quedó desorientado, eclipsado, marchito, melancólico, abatido, ajado, triste. Se miró su pene duro y se sintió inmensamente solo hasta que le vino a la memoria la imagen de un par de libros que había comprado en el mercado de San Antonio y que aún no había leído.

PREMIO QUE TODAVÍA CAMINA

2009-01-10T22:30:00.000+01:00

La meva llista de quinze és:

1. http://elpasadoquemeespera.blogspot.com/

2. http://megasoyyo.blogspot.com/

3. http://dameunatregua.blogspot.com/

4. http://jmtibau.blogspot.com/

5. http://telamamaria.blogspot.com/

6. http://barbieconfelpudo.blogspot.com/

7. http://strongboli.blogspot.com/

8. http://estudillo.blogspot.com/

9. http://elalmadifusa.blogspot.com/

10. http://latierradegenji.blogspot.com/

11. http://findelinterludio.blogspot.com/

12. http://extremofilos.blogspot.com/

13. http://torosalvaje.blogspot.com/

14. http://espaiclaudator.blogspot.com/

15. http://david-diazlopez.blogspot.com/

RENACER

2009-01-08T23:44:00.000+01:00

"los caminantes descalzos
siempre en peligro aparente
de tenerse que extinguir"
E.Casasses

Había dejado de gozar del resplendor de la hierba, la fuerza del mar, la seducción de las montañas y el encanto por las estrellas porque había olvidado que la oscuridad no está en la noche, sino en nuestras almas.

HELIOGÀBAL

2009-01-08T00:20:00.000+01:00

Sí, Cocteau, Artaud, singulars sabanes
debilitats disfressades, valentes
addiccions, italianes, catalanes...
Si combats les hores lentes

trobaràs el paradís polsenc. Manes
tu. Fosforecent líquid, les absentes
o fums rars trets de fulles sobiranes
de set dits que avancen a les palpentes.

Per l'horror del món desconcertades
de l'excés d'especialització,
desses de l'amor desdentegades.

Princeses camuflades de passió
no paren de reomplir les canades.
Borratxos tots, la pasma entra en acció.

SET DE GENER

2009-01-07T11:46:00.000+01:00

¡Visca l'or, l'incens i la mirra! Ja han passat els Reis i ens han deixat plens d'il.lusions. Caldrà conservar-les fins d'aquí un any i tenir-ne cura cada dia. Valdrà la pena l'espera. Ens han deixat plens de llum, d'olors i de plantes remeieres, que ens ajudaran a ser millors i a fer aflorar la paciència per tornar a ser sans, olorosos i lluminosos.

EL TEMPS MATA

2009-01-05T13:07:00.000+01:00

Per uns ulls tan blaus, he canviat els hàbits.
Per uns instants de pau donava hores
tu que de cop te'n vas; te n'enamores
d'imatges, xarxes de nusos atàvics.

Més m'aconsola el vent entre el fullatge
i la realitat de fer el que vull
de tant en tant; no caure en el trucatge
que t'ha muntat la societat que bull.

Diu: "L'home més fort és el que està més sol",
l'Ibsen. El dèbil es deixa enganyar.
Mai una substància morta valdrà.

Deia: "Qualsevol nit pot sortir el sol",
el Sisa; i que miréssim els estels,
el Rabindranath Tagore. Pels pèls.

2009-01-03T18:10:00.000+01:00

ENCUENTROS EN EL BALCÓN

Los luceros de la noche
se muestran
redondos
como los ojos que los miran
desde el balcón.
La soledad
aúlla
en el viento:
oigo un ladrido de perro
que da la vuelta al mundo.
Busco
como tantos
el arte,
la crisopeya.
Llevo siglos de espera,
moviéndome
en aguas pantanosas
repletas de sirenas
que se alejaron del mar
exentas de rosas
observando
como una a una
las estrellas
se arrojan por el balcón.

VERANO

2009-01-03T01:30:00.000+01:00

El verdor de los pinos bajo la luna lamida por las nubes me acelera el corazón mucho más que la adrenalina. Da miedo. De miedo la presión del azul en el centro del rocío. La electricidad de la luz se enciende y se apaga. Que se encienda, que queme, que ilumine y se transforme en arte.

UNO DE ENERO

2008-12-31T10:42:00.000+01:00

El sol aleja el frío polar de los sueters que guillotinan; los besos con lengua del trovador se desvanecen con una decisión aplastante.

Llegarán de nuevos.

SOMOS ALMA

2008-12-29T21:35:00.000+01:00

Os recomiendo leer este poema en prosa escuchando

http://es.youtube.com/watch?v=frtAvVQHNCU

Hay árboles que andan y fotografías en blanco y negro. Hay gente que nos hace daño porque ni están bien ni nos conocen lo suficiente. Es entonces cuando te sueño abrazándome y me despierto sonriendo.

CEJAS

2008-12-26T21:38:00.000+01:00

Con el sol del calor, ir recogiendo las hojas secas -cada día caen-, beberse el agua fresca con deseo ardiente. De vez en cuando, ir a hablarle a la perra al oído, arrancar las malas yerbas, que incluso florecen para disimular su poder de extinción. Dejar que la belleza arraigue y se contagie mientras esperas la mirada que durante todo el día te acompañará, llenándote al mismo tiempo de ansiedad y paz.

Os recomiendo el vídeo del grupo de mi hijo "Dark Side" con su versión de "Zombie"

http://www.youtube.com/watch?v=OG3uS48Wp7U

LA BONDAD IRRADIA BONDAD

2008-12-20T10:32:00.000+01:00

Con amor, respeto, humildad y educación se camina con paso firme por las láminas de caminos deshilachados de las relaciones interpersonales, por el macadán de las carreteras que cruzan lo que antes habían sido pueblos rurales.

EMERGER

2008-12-18T22:00:00.000+01:00

Podemos ordenar todos los rinconcitos del cerebro i conseguir archivar los sentimientos y los conocimientos en pulcros directorios.
Inaplicable al corazón. En cualquier momento se puede abrir un pequeño cajón y llenarnos de un recuerdo de emociones inesperadas

NO-HAIKAI

2008-12-18T00:25:00.000+01:00

-Nadie puede hacer que la magia exista -dijo el monstruo escéptico.
Al día siguiente llovía leche y el monstruo dejó de ser un ente.

MARTES

2008-12-17T14:15:00.000+01:00

El poeta avanza hacia el castillo para poder huir volando en un cuchillo. Quizás el trovador de palabras cruza por laderas pensativas y ha perdido las rimas.
La poesía, sin embargo, se lo mira todo impasible.

2008-12-15T00:23:00.000+01:00

TÚ QUE… TÚ, ¿QUÉ?

Tú que no entiendes porqué este año no se van las moscas
Tú que te quejas del frío
Tú que lanzas tu abrigo a un contenedor
Tú que nunca cantas tra-la-la…
Tú que eres reacio a actuar si no está todo planeado
Tú que crees que eres el único poeta del siglo
Tú que ya no puedes ser dueño de todo
Tú que te lamentas con palabras engañosas
¿Has visto al niño que cantaba
Sentado en una lágrima?

PERDIDO ENTRE MARES DESIERTOS

2008-12-11T20:05:00.000+01:00

Aquí, perdido entre mares desiertos de placeres tangibles. Aquí, se va con una amiga a buscar la fuente de agua caliente. Durante unos instantes, el frío les recuerda que están vivas y que el frío es sano. Por ello la carne se pone en la nevera. Aquí, rien: el frío se convierte en un leve canto de campanadas de pueblo.

2008-12-06T00:09:00.001+01:00

Tierras en erosión
Llega el momento, no se lo esperan. La tierra tiembla, se sacude de forma sobrehumana.Pueblos enteros conocen las consecuencias de sus lloros, lloran por ella.Juntos reconstruyen la tierra erosionada que queda en pie, saben que ha cambiado, no es la misma tierra.

2008-12-05T15:46:00.001+01:00

AQUÍ PERDUT ENTRE MARS DESERTS

Aquí
perdut entre mars
deserts de plaers tangibles.

Tanmateix,
se’n va amb una amiga
a cercar la font
de l’aigua calenta.
Per uns instants,
el fred els recorda
que són vives
i que és sa.
Per això la carn
es posa a la nevera.
Riuen
i el fred es converteix
en un lleu cantar
de campanades de poble

Siempre moverse para no ofrecer un buen blanco

2008-12-04T21:41:00.000+01:00

Estaba tan agotada que el frío la hacía andar, soñando en unas sábanas de colores.

MICRORELAT D'ESPERA

2008-12-04T20:35:00.000+01:00

El microrelat següent espera o desespera?

Cuando ya no me quedaba nada de tiempo, lo saqué del reloj del bolsillo y me llegué hasta el teatro

2008-11-27T22:21:00.000+01:00

CARTA D’ALEJANDRA PIZARNIK A JULIO CORTÁZAR

Des dels meus poemes, any 1973 d’un dia qualsevol

T’escric des del no res. No em va arribar la teva carta. Potser si l’hagués llegida abans d’aquell ingrés d’hospital. Però aquestes coses mai se saben. La gent com jo pot arribar a donar importància preuada –la que té- a lletres com les teves, cony! Ara, ja no sento res, ni el principi del plaer ni res en absolut i per descomptat trobo a faltar el dolor que em produïa el meu enamorament de la mort en vida.
L’eslip que et menjaries a mossegades ferotges seria blanc i el color de la sang en seria absent. Sento nostàlgia de les paraules, especialment llegides en veu alta, tal com ha de ser la poesia. La mandíbula, sento a faltar el moviment de la mandíbula del poeta.
També penso en els autobusos, com seus i et porten d’un lloc a l’altre, que per mi era d’una mort a una altra, d’un instant que es pot perdre inútilment a un altre. I tu ho saps. I vosaltres ho sabeu. El que no saps, i és per això que t’escric aquesta carta és que encara t’estimo, en cada mot i en cada paraula, per bé que a mi, ja no me’n quedin.

Agraïda d’haver-te conegut,
Alejandra

2008-11-27T22:11:00.000+01:00

Us preguntareu perquè de sobte aquí aquesta carta i és perquè la reprodueixo i la resposta és en català i la clau per entendre-la és recordar que Alejandra Pizzarnik es va suïcidar l'any 1972

CARTA DE JULIO CORTÁZAR A ALEJANDRA PIZARNIK
París, 9 de septiembre de 1971Mi querida, tu carta de julio me llega en septiembre, espero que entre tanto estás ya de regreso en tu casa. Hemos compartido hospitales, aunque por motivos diferentes; la mía es harto banal, un accidente de auto que estuvo a punto de. Pero vos, vos, ¿te das realmente cuenta de todo lo que me escribís? Sí, desde luego te das cuenta, y sin embargo no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte. Quiero otra carta tuya, pronto, una carta tuya. Eso otro es también vos, lo sé, pero no es todo y además no es lo mejor de vos. Salir por esa puerta es falso en tu caso, lo siento como si se tratara de mí mismo. El poder poético es tuyo, lo sabés, lo sabemos todos los que te leemos; y ya no vivimos los tiempos en que ese poder era el antagonista frente a la vida, y ésta el verdugo del poeta. Los verdugos, hoy, matan otra cosa que poetas, ya no queda ni siquiera ese privilegio imperial, queridísima. Yo te reclamo, no humildad, no obsecuencia, sino enlace con esto que nos envuelve a todos, llámale la luz o César Vallejo o el cine japonés: un pulso sobre la tierra, alegre o triste, pero no un silencio de renuncia voluntaria. Sólo te acepto viva, sólo te quiero Alejandra. Escribíme, coño, y perdoná el tono, pero con qué ganas te bajaría el slip (¿rosa o verde?) para darte una paliza de esas que dicen te quiero a cada chicotazo.
Julio

PSICOSIS

2008-11-15T19:37:00.000+01:00

Era un hospital com els altres, o si més no, això pensava el senyor B. Els llençols inconfundibles dels hospitals, per a tots aquells que hi hagin estat: blancs, amb el nom posat al coixí i a la baixera i al llençol del damunt, indistingibles. Molt planxats i blancs, blancs com només són els llençols d’hospital. Però tenen, entre moltes altres, una característica –anava pensant el senyor B.- indiscutible. És que no tenia amb qui parlar-ne? De sobte, el senyor B. –inútilment- va mirar de tallar aquest camí del seu monòleg interior per pesat i poc interessant, massa lògic i sostenible. La característica comuna –va continuar- dels llençols de tots els hospitals de ciutats i pobles (pocs) és que no fan olor de res.
Com a tots els hospitals, el senyor B. i la resta de malalts havien d’anar a dormir a les deu en punt. Era així i no se’n lliurava ningú. Ell no n’era cap excepció. O sí? Perquè quan arribava aquella hora, el senyor B. començava a patir, li tremolava el cor i sabia que, com cada nit no se’n lliuraria. L’esperava. El visitant nocturn era darrera la porta, esperant que s’apaguessin els llums. Li vetllava el son amb un ganivet lluent a la mà. Volia matar-lo. Ho repetia cada nit i mai no podia veure-li la cara. Això feia que cada dia es despertés més cansat i deprimit. No sabia si tenia pànic, depressió o fòbia. Però ni que fos l’últim que fes en la vida havia d’esbrinar qui era qui volia prendre-li la vida cada nit. El senyor B. no tenia enemics. És més: no n’havia tingut mai. Una nit, es va posar la pastilla que puntualment i diària li donaven sota la llengua i la va amagar entre els blancs llençols. Va esperar llargues hores. Els ulls li pesaven i només veia una llum que entrava per l’escletxa de la finestra. Amb aquesta claror en tenia prou. De sobte, una resplendor l’encegà. El cor li bategava cada cop amb més embranzida. Es va girar un instant i distingí una silueta fosca que l’observava. A la mà, hi portava un objecte lluent: un ganivet.
Per fi, podria veure l’intrús cara a cara. Es desplomà quan veié que aquell rostre li era molt conegut. Era el seu. Ell era el seu pitjor enemic.

2008-11-15T19:06:00.000+01:00

SORTIR

Un portal de carrer
de poble antic. Les
escales van cap avall.
El macadam inútil
baixa cap a d’altres cases de pedra
amb les portes ben tancades
i barrades.
L’ombra del poeta
surt cap a la llum,
caminant en direcció
contrària.

Lluny de Baudelaire,
Rimbaud i els poetes
Maleïts, l’ombra del poeta
i els seus versos
surten per un mirall transparent
de la fotografia
i es converteixen en paraules.

2008-11-14T23:28:00.000+01:00

Colors

Foscúria. Només s’obren les finestres,
quan plou.
Els llençols polidament planxats
I blancs. Sempre blancs.

Mai no hi vol color, l’oblit:
s’oblida millor en blanc i negre.

2008-11-14T23:20:00.000+01:00

Mapa descriptiu del país de l’oblit

A uns 25 Km de la sortida “As de Cors” gires a mà esquerra i segueixes el camí o carretera que creua pel mig dels prats.
Se sent fressa i un home amb un rellotge de butxaca ens somriu. És ple d’arrugues profundes marcades el sol i us explica que pasta l’ase putrefate, prop del castell Dalí, tornen a girar a l’esquerra fins la Riera de Parles.
No vols recordar el color dels seus ulls?
Continua amunt,
Amunt fins a l’hortet
Dels tres rosers
de color vermell Lincoln.

LA SALVACIÓ

2008-11-14T23:14:00.000+01:00

Mentre seia en una de les terrasses de la plaça San Marc, mirava el catàleg dels Uffici que havia adquirit el dia abans a Florència. Li agradava Tintoretto, i comprovava el seu estil venecià, ja que aquest pintor hi havia nascut i mort, a Venècia. També hi havia d’altres que hi moriren, com ara Tiziano, que va néixer a Pieve de Cadore ,un poblet situat en els Alps italians. El senyor D se sorprenia, o més ben dit, li molestava que l’autoretrat de Tiziano es trobés en els Staatliche Museen de Berlín. Mentre pensava això, anava mirant el seu rellotge de butxaca. No, la senyoreta Z. encara no havia arribat.
El senyor D. es va demanar un altre cafè i continuà fullejant el gruixut catàleg: quan ja es va cansar de veure pintures del segle XV, va tornar a consultar l’hora. On era la senyoreta Z? Què li havia pogut passar?
Els nervis se’l menjaven viu i es va decidir per anar a fer un tomb. Se sentia com un condemnat passant pel pont dels sospirs. Havia d’escapar d’aquella situació. Com ho havia aconseguit Casanova.
S’endinsà pels carrerons sense rumb fix i després va agafar un vaporetto. S’embadalí mirant els palaus que quedaven a banda i banda del canal: el palau Persico, el Tiepolo, el Grimani, el Garsoni i un innombrable astorament l’embaladia. Se’n va anar a visitar el palau Grassi, que havia estat un lloc d’importants exposicions i ara es trobava convertit en un museu d’art contemporani perquè l’havia adquirit François Pinault. Després continuà perdent-se pels carrerons de Venècia, mentre rebutjava les ofertes dels gondolers i pensava si es toparia amb la senyoreta Z. Per sobreviure a aquesta mortificació, va determinar d’anar al museu Guggenheim sense gaire entusiasme. Un cop dins, es va demanar un te i començà el recorregut. Va trobar quadres de Picasso, de Juan Gris, de Marcel Duchamp, de Giacomo Balla i de Kandinsky. Cada cop estava més entusiasmat perquè abans de comprovar qui era l’autor reconeixia els quadres. En alguns quadres s’hi quedava estona i estona, com els de Mondrian, sense acabar de trobar-los el significat. Però a l’explosició de colors de Kandinsky no el buscava, tan sols l’atrapava l’esclat de colors i formes. L’estat d’ànim li pujà quan trobà el seu pintor metafísic predilecte: Giorgio De Chirico. Li encisaven els poetes i els pintors surrealistes. Es quedà un temps inmesurable davant de La nostàlgia del poeta. També davant de la Pluja de Chagall. Continuà amb Paul Klee, Picabia, Dalí, Delvaux, Brauner, Man Ray....i va al.lucinar en veure els quadres de la primera època de Max Ernst. Només coneixia els de les èpoques posteriors on dominava el color vermell i l’agressivitat. Aquests, en canvi, eren figuratius, antropomòrfics i d’una bellesa fora del comú. Fins i tot s’hi veien dones nues –això sí, cobertes de vermell-. Els orígens del simbolisme del segle XIX hi eren palesos. També hi havia quadres de Miró d’èpoques primerenques, que li semblaven molt més treballats que els darrers –tots gairebé iguals de comercials-. I per acabar, va seure més d’una hora davant del famós L’Empire des Lumiérs de René Magritte. No sabia que era en aquest museu i el senyor D. en tenia una reproducció a casa seva.
Era tan feliç que va descobrir que, després de tot, havia estat bé que la senyoreta Z. no hagués vingut a la cita.

Aquells petits éssers

2008-11-14T23:01:00.000+01:00

Sovint patia de vertigen. No calia que estigués a dalt de tot de la Sagrada Familia o de la Giralda. Asseguda a la terrasseta dels rosers de la seva casa, Ginebra era atacada pel vertigen i li agafava un neguit indescriptiblement estrany en pensar en la immensitat de l’univers, tant a nivell del microcosmos com del macrocosmos i aquests petits éssers que resistieixen l’obscuritat que els acompanya llargues temporades abans de tornar cap a la llum.
Ginebra patia sovint de vertigen en pensar que cada mitocòndria de cadascuna de les cèl.lules que configuraven el seu cos era un món sencer, com tot el nostre malmès planeta, i l’energia que aconseguia que la cèl.lula pogués respirar provenia de tot l’amor que es donava, sempre que aquest fos superior a l’energia despesa pels conflictes i les guerres.
Sovint patia de vertigen quan, asseguda a la terrasseta dels rosers, Ginebra sentia que probablement el nostre món era en realitat una cèl.lula
–en inacabable meiosi- de les moltes que configuraven un ésser que existia en un altre món. Per tant, s’adonava que s’havia d’aconseguir més amor que guerres per tenir prou energia perquè aquella cèl.lula en concret pogués viure, existir.
Ginebra patia de vertigen quan, en pensar en aquestes idees que us acabo de narrar, s’adonava que travessava un temps amb poc amor per donar perquè amb prou feines n’hi quedava per a ella. S’oblidava que en l’amor, quan més en dónes, més en tens.

Error de càlcul

2008-11-14T19:47:00.000+01:00

Va començar a buscar-la arreu. El senyor C. no la trobava enlloc. Primer va mirar a través dels miralls de la seva pròpia casa, després sortí al món exterior. En el parc del davant de casa hi va veure un senyor assegut en un banc. Tenia la peculiaritat que no se li veia la cara. Anava amb barret i l’americana cordada davant del que el senyor C. cregué que era el seu rostre. Decidit, s’hi apropà. En veure que no li contestava, li anà descordant tots els botons i se sorprengué quan descobrí la gàbia plena d’ocells que substituïa el cos. No, allà, no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Per això, havia de seguir buscant-la.
S’arribà fins la carretera i hi descobrí un cavall al damunt d’un cotxe antic de color verd conduït per un xofer. Decidit, es posà a regirar les butxaques del genet, mirà per dins de les botes de muntar, s’esmunyí a dins del cotxe antic de color verd i regirà els seients, el xofer, l’aristòcrata que seia al darrere i tot l’entapissat, però no hi era. No, allà no hi era, doncs, la seva voluntat. On l’havia perduda? No ho sabia i sense voluntat no es podia viure. Havia de seguir, doncs, buscant-la.
El senyor C. es va arribar al llac de les fades ignorants i els ho preguntà. Potser elles sabrien on es trobava la seva extraviada voluntat. Aquestes li confirmaren que ignoraven on havia anat a raure. Fent servir la seva facultat imaginativa, el senyor C. va descobrir al cel una poma immensa al damunt de la qual hi havia una tauleta parada i s’hi arribà vejam si la trobava a sota les estovalles. Tampoc no hi era. Seguí mirant el cel i hi descobrí un paraigües negre. Al damunt hi havia un got d’aigua. Se’l begué a veure si tastava la seva voluntat, però fou inútil.
Més neguitós, la va cercar entre multitud de pètals de rosa, troncs d’arbres centenaris, núvols de nit de lluna plena, pluja de nit de lluna nova, cabelleres de dones despullades, illes plenes de tresors, llàgrimes dolces i salades, somriures que desapareixien, desapareguts somriures, trobadors perduts, versos trobats, bíblies abandonades, novel.les inacabades... però enlloc la trobava, la voluntat. On l’havia perduda? Havia de seguir buscant-la? No, ja no.
No l’havia perduda. El senyor C. s’adonà que si hagués perdut la voluntat no podria haver estat buscant-la a tants llocs diferents. Alleugit, se’n tornà a casa. Tot havia estat un error de càlcul.

2008-11-14T19:27:00.000+01:00

Vint-i-u de juny

Cap paisatge urbà sabia que precisament eres tu la fugitiva d’aquells temps
errants. Corries d’un carrer a l’altre i de botiga en botiga cercant quelcom que t’asserenés. Tan sols quan pensaves que la recerca era inútil, t’apaivagaves amb una elegància indescriptible. Tantost mig recuperada i amb infantívola rialla, vas marxar, enfilant camins plens de floretes liles i grogues, cap el poble amb roquetes i cales acollidores plenes de musclus diminuts aquell dia que el silenci es despenjà.

Quinze anys

2008-11-09T23:51:00.000+01:00

Els texans i a la boca cigarreta
Mirades que deien més que les mirades
Una relació pura, neta,
Absent de pressions i batzegades.

De la mà, passejos per les contrades
Una lleu trobada dels cossos feta
La carn ennuvolada per les fades
I la mort que ens acompanya, distreta.

Un present ple de fe, lluita i amor
La veu acoixinada i tan tendre
És més preuada que del món tot l’or

Era com si hom no els ho pogués prendre
Acabaria essent només record
I després va ser la sang i la cendra.

2008-11-09T23:11:00.000+01:00

ESSENCIALITZACIÓ

El mar etern, decorat d'atzavares
sap que mai no ens banyem
en les mateixes onades
mai no diem que sí
bé que insisteixen les mirades.

(de Pètals de gel de marcvallsmeritxellsales)

2008-11-06T22:39:00.000+01:00

MICROCURRICULUM POÈTIC

"La poesia ens permet veure la lluminositat a les escombraries i mantenir vius els morts(...)L'electricitat sempre hi era. Només calia trobar-la"(...)"El meu millor poema? S'està fent ara ja fa setze anys i es diu Merlin"-va dir en una ocasió Sales, barcelonina i poeta.

M.Sales escriu des dels tretze o catorze anys i participà en els Jocs florals de Sant Jordi de les escoles Princess Margaret i Thau. A començaments de la dècada dels vuitanta recità dins una aula de finestres abaixades i espelmes enceses, amb ulleres de sol, a la U.A.B. en una mena de recitals punkromàntics i reals organitzats pels estudiants de psicologia d'aleshores.Durant la dècada dels vuitanta recita amb els "O així" (Carmona, Lizano, Pope, Casasses i Castillo entre altres)per bars, presons, pels carrers...Participa en el llibret del "III Premi de poesia Joan Barceló" amb el poema "Desig".

El setembre de 1889 es trasllada definitivament a Berlín, on la caiguda del mur escatxiga força dels poemes.

A la dècada dels noranta, ja instal.lada a casa, publica al Bosc de Birnam "Els arbres caminen"(1999) i "Pètals de gel"(2003) amb il.lustracions de Marc Valls. Actualment treballa amb Llegeix a galet (2008) i poemes en prosa.

En pensar en blogs, he recordat aquest i he decidit continuar-lo amb poemes meus

Es tornarà a l'institut i començaran els comentaris al blog? o encara roman a obscures el "blog" sencer? Vull dir ara, actualment. Virtualment

Exercici mètrica i versificació

2008-08-23T09:17:00.001+02:00

Ara llegirem i examinarem un poema de J.V.Foix. Mirarem les rimes, comptarem els versos, si és masculina o femenina, assonant i consonant, etc. Aquí va:

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Véncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

A l'estiu: per als alumnes

2008-08-07T10:48:00.000+02:00

Ei!! Nois i noies. Com anem?? Fa dies que no us deia res i avui us vull saludar i preguntar-vos -retòricament, és clar- com anem amb el mes d'agost i la calor. M'agradaria saber què feu, on sou i totes aquestes coses. També - i això ja és difícil- si esteu llegint algun llibre, si és en català i si us agrada. Ja m'ho explicareu quan estiguem a classe en el nostre estimat institut .
fins aviat,doncs. La vostra professora, que malgrat la calor que fa, pensa en vosaltres i en les nostres futures classes. Quan llegim això junts, ja no seran futures.
Estarem realment a classe. Visca la poesia!!

UNA DE VOSALTRES

2008-07-10T18:25:00.000+02:00

Ara que tot just us acabava de deixar, resulta que arribo a casa i... PUM! em trobo amb la fotografia que em fa somriure d'una noia que conec. Com que és de la vostra edat i per tal de practicar com posar fotos als blogs la portem a vosaltres i el primer exercici del curs serà buscar cinc adjectius que es puguin aplicar amb aquesta noia.

Funcionarà l'experiment literari?

2008-07-10T16:20:00.000+02:00

Benvolguts i benvolgudes alumnes, us preguntareu com pot ser que aquest dijous l'estigui emprant per a una futura classe en aquest estimat institut nostre. Avui fa molta calor; és d'aquells dies que hom s'inscriuria a fer cursos intensius del que fos per tal de gaudir d'unes hores de calor aparentment suportable. Suposo que l'estiu és per a la majoria de vosaltres genial: que gaudiu de l'aigua del mar, del riu o del llac i que, a més, teniu força temps per als amics. Pocs de vosaltres estareu llegint tranquil.lament, però ben segur que estareu relaxats. També es pot sentir una mena de recança d'algunes d'aquelles classes on s'acaba rient per qualsevol bestiesa.

Va, no dissimuleu, si les classes de català us agraden amb autèntica passió, la dels tocats per la poesia, encara més. Ja miraré d'anar introduint-hi poemes, i per què no, fins algun de meu. Fins ara mateixet.

Nou blog

2008-07-03T16:31:00.000+02:00

Avui tres de juliol del 2008 inicio bloc nou. Hi aniré posant coses, a poc a poc, perquè s'ompli de poesia, música i us el pugui mostrar quan siguem a l'institut i ens adjudiquin l'aula d'informàtica, la qual cosa sé que és motiu d'alegria i respecte amb els materials i amb totes les persones que som ara aquí.